Xiangqi en línia, gratuït

Xiangqi (象棋), també conegut com els escacs xinesos, és un joc estratègic clàssic amb arrels històriques profundes i un estatus especial dins la cultura de l’Àsia oriental. Juntament amb el go, és considerat un dels símbols intel·lectuals més importants de la cultura xinesa.

A diferència dels escacs occidentals, el xiangqi es va desenvolupar amb regles i una lògica pròpies, que reflecteixen una visió particular de l’estratègia i de l’espai. Aquest joc requereix no només càlcul precís i pensament lògic, sinó també una intuïció fina —una qualitat altament valorada en la filosofia oriental.

Avui dia, el xiangqi és popular no només a la Xina, sinó també al Vietnam, on el joc és conegut com cờ tướng i té un estatus nacional. Al país hi ha un sistema de tornejos desenvolupat, que inclou tant competicions professionals com lligues d’aficionats massives.

Dins la diàspora xinesa arreu del món, el xiangqi manté el seu valor com a codi cultural, unint generacions i actuant no només com a entreteniment, sinó com una forma de patrimoni intel·lectual i històric.

Història del joc

Tots els jocs de tipus escacs es van originar a partir del chaturanga (चतुरङ्ग), un joc indi dels segles V-VI de la nostra era. A Occident es va transformar en els escacs clàssics, a Corea en el janggi (장기, 將棋), al Japó en el shōgi (将棋), i a la Xina en el xiangqi. Tots aquests jocs es juguen en taulers de quadrícula rectangular amb peces de diferents valors. Segons una altra teoria, el xiangqi va sorgir independentment de l’Índia — a la Xina antiga, fa uns 2.000 anys. Alguns documents conservats de l’època Han en donen indicis indirectes, però no hi ha proves concretes d’aquesta versió.

Curiosament, la paraula «xiangqi» es tradueix com a «escacs amb elefant», i això es reflecteix en la simbologia de les peces i en el nom mateix del joc. També se sap que en l’antiguitat el xiangqi tenia diverses versions locals amb regles diferents abans que al segle X s’establissin els cànons moderns.

En qualsevol cas, al segle VIII el xiangqi ja existia a la Xina i es jugava amb peces tridimensionals, a diferència de les fitxes planes utilitzades en el shōgi. El conjunt de peces incloïa el rei, l’elefant, el carro i els soldats (peons) — igual que al chaturanga indi. Aquesta coincidència precisa és difícil de creure i, encara que el xiangqi no s’originés directament del chaturanga, com a mínim en va rebre una forta influència.

Una diferència clau del xiangqi respecte d’altres jocs d’escacs és la presència del «riu» que divideix el tauler en dues meitats. Algunes peces, com els elefants, no poden creuar-lo, cosa que afegeix profunditat estratègica. A més, el «palau», que limita la zona de moviment del general i dels guàrdies, és una característica única que no es troba en altres variants dels escacs.

No es pot negar la popularitat del xiangqi a la Xina entre els segles VIII i X; hi jugaven tant les classes privilegiades com els habitants del camp. La diferència residia només en el cost i la complexitat de la fabricació dels taulers i les peces. Un exemple històric destacat és una partida de xiangqi del segle X, guanyada pel vagabund Chen Tuan (陳摶) contra l’emperador xinès. Durant molt de temps, aquest joc va ser patrimoni exclusiu de la Xina, i la seva expansió a Occident no va començar fins a principis del segle XX.

La literatura i la pintura de l’època mencionen el xiangqi, cosa que confirma la seva importància cultural. A la Xina antiga, també es considerava una eina per desenvolupar el pensament estratègic, i es recomanava als futurs funcionaris i generals.

Els europeus van conèixer per primer cop el xiangqi a través del dibuix de François Boucher «Partida d’escacs xinesos», que es va presentar com a gravat a París entre els anys 1741 i 1763. A Occident ja es coneixia el joc, però no s’hi va començar a jugar fins a la dècada de 1930. L’impuls a la popularitat global del xiangqi va ser un gran torneig disputat entre el sud i l’est de la Xina el 1930 a Hong Kong. Va incloure 16 rondes i va acabar en empat.

Des de llavors, a la Xina s’han establert desenes de lligues regionals i institucions educatives on s’ensenya xiangqi als infants des de ben petits. Un paper destacat en el desenvolupament del joc l’han tingut les retransmissions televisives de partides i els comentaris dels mestres, que van començar a aparèixer als mitjans xinesos a la segona meitat del segle XX.

La fundació de la República Popular de la Xina l’any 1949 va accelerar la popularització del xiangqi, i es van començar a organitzar competicions anuals que reunien nombrosos espectadors tant a la Xina com a l’estranger. El 1956, el xiangqi es va reconèixer oficialment com a esport a la Xina.

Des de la dècada de 1980 es disputen tornejos internacionals, incloent-hi campionats mundials amb la participació de jugadors d’Europa, els EUA, Singapur, Vietnam i altres països. La Federació Internacional de Xiangqi (WXF, 世界象棋联合会) es va fundar el 1993 i, des d’aleshores, coordina l’organització de grans competicions arreu del món.

Curiositats

El go i el xiangqi són els jocs de taula xinesos més coneguts fora de la Xina. Parlant dels escacs xinesos, es poden destacar algunes dades interessants sobre aquest joc:

• El xiangqi està inclòs oficialment a les llistes dels Jocs Intel·lectuals Mundials dels anys 2008 i 2012.
• Als anys 70, a l’URSS es va intentar popularitzar el xiangqi: es van posar a la venda manuals teòrics i conjunts de joc amb el nom de «Cho Hong Ki». Tot i això, no es va aconseguir superar les diferències culturals i la barrera lingüística.
• El jugador més fort dels escacs xinesos del segle XX fou el xinès Xie Xiaxun (谢侠逊). Va escriure el primer llibre sobre aquest joc en anglès i, al final de la seva vida, va esdevenir vicepresident de l’Associació Xinesa de Xiangqi (中国象棋协会).
• El jugador més destacat del segle XXI fins ara és el xinès Lü Qin (吕钦), cinc vegades campió de la Xina en aquest esport.
• A les escoles xineses, el xiangqi forma part d’alguns programes extracurriculars com a eina per desenvolupar el pensament lògic i espacial.
• En plataformes de vídeo asiàtiques, algunes partides de xiangqi arriben a milions de visualitzacions, especialment quan són comentades per grans mestres reconeguts.
• Als museus de la Xina es poden veure taulers antics i peces de xiangqi fets de jade, ivori i fustes precioses.

El xiangqi no és només una variant dels escacs, sinó un fenomen cultural únic que recull mil·lennis d’història, filosofia i pensament estratègic oriental. Les seves regles, tauler i peces reflecteixen la visió del món xinesa, i la varietat de tàctiques el fan atractiu tant per a principiants com per a professionals. Avui dia, el xiangqi supera les fronteres culturals i esdevé part del patrimoni intel·lectual mundial, juntament amb els escacs clàssics i el go.

Si voleu desenvolupar el pensament lògic, aprendre a anticipar moviments i, alhora, connectar amb una antiga tradició — proveu de jugar una partida de xiangqi. Fins i tot una sola partida us pot sorprendre per la seva profunditat i imprevisibilitat.

A diferència dels escacs clàssics, que es juguen en un tauler de 8×8, el tauler de Xiangqi és asimètric i consta de 9×10 línies. Les peces no es col·loquen al centre de les caselles, sinó a les seves interseccions (com en el joc del go). Just al mig del tauler hi ha una línia divisòria anomenada convencionalment “riu”. Aquesta línia influeix en el moviment de les peces i té una importància estratègica fonamental.

Aquesta característica fa que el joc no només sigui visualment original, sinó que també compliqui la lluita posicional: una mateixa peça pot comportar-se de manera molt diferent abans i després de travessar el riu. A més, a cada costat del tauler hi ha un “palau” de 3×3 caselles: una zona restringida per al moviment del rei i els consellers, cosa que confereix al joc una simetria interna particular.

Al començament del joc, cada jugador disposa del mateix conjunt de peces amb diferents valors, entre les quals hi ha:

• Torra — amb un valor de 9 unitats.
• Canó — amb un valor de 4,5 unitats.
• Cavall — amb un valor de 4 unitats.
• Elefant — amb un valor de 2 unitats.
• Conseller — amb un valor de 2 unitats.

El jugador també té peons, que tenen un valor d’una unitat abans de travessar el “riu” i de dues unitats després. Les peces dels jugadors es distingeixen pel color i sovint estan dissenyades com petits soldats, canons o genets. Això fa que el joc sigui més vistós i interessant, especialment per als infants.

Tradicionalment, les peces vermelles fan el primer moviment — aquest element està establert en les regles modernes i influeix en l’obertura de la partida. Els caràcters xinesos dibuixats a les peces varien segons el bàndol: les mateixes peces poden tenir inscripcions diferents segons si són vermelles o negres, cosa que reflecteix la rica cultura visual del joc.

Com es mouen les peces

Cada peça del Xiangqi té moviments únics — com en els escacs clàssics — i certes restriccions. Són les següents:

• El rei es mou només una casella en vertical o horitzontal i no pot sortir de la seva zona de 9 caselles, anomenada “palau”.
• El conseller es mou una casella en diagonal i tampoc pot sortir del “palau”.
• L’elefant es mou exactament dues caselles en diagonal (no menys) i no pot travessar el “riu”.
• La torre es pot moure qualsevol nombre de caselles en línia recta vertical o horitzontal, però només si no hi ha altres peces que bloquegin el pas.
• El cavall es mou en forma de “L” — dues caselles endavant i una de costat. A diferència dels escacs clàssics, el cavall del Xiangqi no pot “saltar” per sobre d’altres peces.
• El canó és una peça única, sense equivalent en els escacs occidentals. Com la torre, es mou en línia recta vertical o horitzontal, però per atacar ha de “saltar” exactament una peça — anomenada bastidor. Aquesta particularitat permet al canó fer atacs tàctics inesperats des de lluny, cosa que el fa especialment perillós en posicions obertes.
• El peó, abans de travessar el riu, només es pot moure una casella endavant; després de travessar-lo, també pot moure’s una casella cap a la dreta o l’esquerra.
• En el Xiangqi, el peó no pot moure’s enrere ni transformar-se en una altra peça, com passa en els escacs clàssics. Això limita considerablement el seu ús en el final de partida.

Regles del joc

L’objectiu del joc és fer escac i mat al rei rival, és a dir, bloquejar els seus moviments. Per això, cal seguir unes quantes restriccions:

• Els dos reis no poden estar en la mateixa columna si no hi ha cap peça entre ells.
• No es pot deixar el rei en una casella amenaçada per l’adversari.
• Estan prohibits l’“atac etern” i l’“escac etern”, quan el rei pot esquivar l’atac indefinidament.
• També hi ha regles tècniques que limiten la repetició de moviments. Si un jugador repeteix la mateixa posició tres vegades sense avenç, pot rebre un advertiment o perdre, especialment en tornejos.

Al Xiangqi també es pot donar una situació de taules tècniques, quan un jugador no pot fer cap moviment legal sense infringir les regles anteriors. Això es considera derrota, igual que l’escac i mat.

Consells per jugar

Xiangqi és molt diferent dels escacs clàssics i pot enriquir agradablement la teva col·lecció de jocs de taula. Per aprendre a guanyar, cal:

• Avançar gradualment pel tauler, enfortint els flancs i bloquejant els atacs enemics.
• Tenir cura tant de l’atac com de la defensa de les teves peces.
• Sacrificar peces quan calgui per aconseguir la victòria.
• Evitar els enfrontaments directes amb l’exèrcit rival.
• Aprofitar els avantatges dels peons, que esdevenen molt efectius després de creuar el “riu”.
• És útil recordar que al Xiangqi és especialment important la rapidesa en el desenvolupament: situar les torres i els canons en posicions actives durant els primers 5–7 moviments permet controlar el centre i frenar la iniciativa rival.
• Un dels errors més comuns dels principiants és concentrar massa forces al centre del tauler. Al Xiangqi, els atacs pels flancs tenen un gran valor, especialment amb l’ús del canó i el cavall.
• La pràctica ha demostrat que les estratègies més reeixides es basen en anticipar els moviments de l’adversari i mantenir la iniciativa tàctica, més que en intercanviar peces.
• Estudiar obertures clàssiques (com la “canó central” o l’“elefant invertit”) ajuda a entendre millor l’estructura del joc i a desenvolupar una iniciativa posicional a llarg termini.

Fins i tot una breu familiarització amb les regles i unes quantes partides d’entrenament et permetran copsar la profunditat i el ritme del joc. Al principi, és útil jugar contra una intel·ligència artificial — la majoria d’aplicacions permeten triar el nivell de dificultat i ajustar l’estil de joc.

També pots estudiar partides comentades per grans mestres — aquests vídeos i anàlisis interactives són àmpliament disponibles en plataformes especialitzades. Ajuden a comprendre millor les tàctiques, les obertures i els errors habituals dels principiants.

Xiangqi no és només una activitat entretinguda, sinó també un potent entrenament intel·lectual que estimula el pensament analític, la memòria visual i la imaginació espacial.