De vegades, una idea senzilla pot ser més potent que desenes de conceptes complexos — així va néixer el joc Simon als anys 70, deixant una empremta significativa en la història de l’entreteniment electrònic. Quatre botons de colors vius, senyals de llum i sons semblants a notes musicals — tot plegat formava un joc de memòria simple però sorprenentment captivador. Darrere aquest minimalisme s’amagava una idea enginyosa, nascuda a la cruïlla entre els videojocs, els experiments sonors i la voluntat de crear alguna cosa realment nova.
Història del joc
La idea de Simon va sorgir dels enginyers Ralph Baer i Howard Morrison, estretament vinculats al desenvolupament dels primers videojocs. Baer ja era conegut com el “pare dels videojocs” per haver creat la Magnavox Odyssey — la primera consola domèstica. La inspiració per a Simon va venir d’un joc recreatiu d’Atari anomenat Touch Me, en què el jugador havia de memoritzar senyals sonors i visuals.
Tanmateix, segons Baer, Touch Me era maldestre i poc reeixit. Ell i Morrison van decidir perfeccionar el concepte: millorar el so, fer el control més intuïtiu i crear un disseny més atractiu. Junts amb el programador Lenny Cope, van crear un dispositiu capaç de reproduir seqüències de llum i so que el jugador havia de repetir. L’any 1978, la companyia Milton Bradley — un dels principals fabricants de jocs de taula i electrònics dels Estats Units — va llançar el joc.
Simon es va convertir immediatament en un èxit. El 1978 es va presentar a la Fira Internacional d’Electrònica de Consum de Chicago i va atreure l’atenció de manera immediata. La demostració va despertar molt d’interès entre periodistes, cadenes de venda al detall i visitants, cosa que va portar el joc ràpidament als aparadors de les botigues.
El dispositiu amb quatre botons — verd, vermell, blau i groc — emetia notes musicals netes en una seqüència determinada. El jugador havia de repetir la seqüència, que s’allargava a cada ronda. La combinació de llum i so creava un efecte absorbent i motivava a millorar el propi rendiment.
Simon va guanyar ràpidament popularitat als Estats Units i més enllà. A principis dels anys vuitanta ja es comercialitzava al Regne Unit, Canadà i Alemanya, i la marca va continuar evolucionant: van aparèixer versions com Simon 2, Pocket Simon, Simon Stix i, més endavant, remakes electrònics i aplicacions mòbils. Cada nova versió buscava conservar l’esperit original tot afegint nous modes, compacitat o efectes visuals. Simon no només va esdevenir una joguina, sinó també una icona de l’època i un exemple de com una idea senzilla pot assolir un estatus de culte.
Curiositats
- Cada un dels quatre botons de Simon anava acompanyat d’un so únic, basat en tons musicals — do, mi, sol i si —, cosa que feia el joc no només visualment atractiu, sinó també fàcilment reconeixible pel so i amb un toc de ritme i melodia.
- La carcassa original del joc s’inspirava en la forma d’un tambor: una estructura circular amb quatre segments que reforçava la connexió entre el so i l’acció.
- El primer lot de Simon es va vendre a un preu de 24,95 dòlars — l’equivalent actual serien uns 120 dòlars tenint en compte la inflació —, i fins i tot amb aquest preu, la demanda era tan alta que el producte es va esgotar ràpidament.
- El joc Simon també es va fer servir fora de l’àmbit lúdic: es va utilitzar activament en estudis cognitius, com ara per avaluar la memòria a curt termini i la capacitat de concentració, gràcies a la seva estructura clara i progressiva de reptes.
- El nom Simon fa referència al joc infantil “Simon says”, en què els participants només han de seguir les ordres que comencen amb la frase “Simon diu” — una al·lusió que subratlla la mecànica del joc: observar amb atenció i executar amb precisió.
- L’any 1999, el joc Simon va ser inclòs al Saló Nacional de la Fama de les Joguines dels Estats Units com una de les invencions més significatives i influents de la història de l’entreteniment.
Simon va ser un dels primers jocs a combinar amb èxit el so, la llum i la memòria, obrint un nou camí en el món de les joguines interactives. El joc va inspirar molts clons i imitacions, i va servir de referent per a desenes de desenvolupadors. Avui dia és considerat un clàssic, i les versions originals del 1978 s’han convertit en objectes de col·leccionista.