Shogi en línia, gratuït

Un dels jocs de taula més coneguts, fins i tot més popular que el famós go, és el Shogi, o “escacs japonesos”. També s’hi juga entre dues persones sobre un tauler enrajolat amb peces blanques i negres.

Però, a diferència dels escacs clàssics, al Shogi comencen les peces negres —els “sente” (先手, “els que mouen primer”)—, i després mouen les blanques —els “gote” (後手, “els que mouen després”). També difereixen els tipus de peces, els seus moviments i el seu valor, i les dimensions del tauler no es limiten a 8×8: poden arribar fins a 36×36 caselles!

Història del joc

No se sap amb certesa quan va sorgir el Shogi, però sí que va ser al Japó, aproximadament entre els anys 794 i 1185 de la nostra era. La prova és el tractat «Nous registres sobre el sarugaku» (新猿楽記) del savi de la cort Fujiwara no Akihira (藤原明衡), del període Heian (平安時代). Aquest text descriu detalladament les regles del joc, que ja llavors es dividia en “Shogi petit” i “Shogi gran”. El primer es jugava en un tauler de 9×9 i el segon en un de 13×13 caselles.

Si aprofundim més en la història, probablement el Shogi es va originar a partir del joc indi chaturanga (चतुरङ्ग), igual que els escacs clàssics. Primer la chaturanga es va estendre de l’Índia a Pèrsia, on es va convertir en el joc del shatranj (شَطْرَنْج‎). Més tard, el shatranj es va popularitzar als països del sud-est asiàtic, i va donar lloc al Xiangqi (象棋, a la Xina), al Janggi (장기, a Corea) i al Shogi (al Japó).

Les 16 peces de Shogi més antigues trobades pels arqueòlegs a la prefectura de Nara daten del segle XI. Tenen forma de pentàgon pla i porten caràcters japonesos inscrits. Tot i que la forma de les peces s’ha mantingut, les dimensions del tauler han variat molt segons l’època. Així, entre els anys 1185 i 1573 al Japó es jugava a Shogi amb taulers de fins a 36×36 caselles, i podien intervenir fins a 804 peces en una sola partida. Això feia que fos un dels jocs més complexos del seu gènere, molt més enrevessat que els escacs occidentals.

Hi havia diverses variants de Shogi, com ara el Dai Shogi (大将棋, 15×15), Chū Shogi (中将棋, 12×12), Dai Dai Shogi (大大将棋, 17×17), Taikyoku Shogi (大局将棋, 36×36). Aquestes variants requerien no només una memòria excepcional i pensament estratègic, sinó també diverses hores o dies per acabar una partida.

Al segle XVI, l’emperador japonès Go-Nara (後奈良天皇) va simplificar el Shogi i el va portar a la seva forma moderna. Des d’aleshores, el joc es juga en un tauler de 9×9 caselles amb només 40 peces. Go-Nara va introduir una regla fonamental nova: la possibilitat d’incorporar a les pròpies files les peces capturades de l’oponent sota certes condicions. Això va fer del Shogi un joc veritablement únic, i no només una simple variant dels escacs.

Amb la introducció d’aquesta regla, el Shogi es va començar a veure no només com un joc estratègic, sinó també com un exercici de flexibilitat mental: el jugador ha de tenir en compte tant les seves peces com les que poden ser utilitzades contra ell després de ser capturades. Aquesta dinàmica amplia enormement les possibilitats tàctiques.

El Shogi va tenir el seu període de màxima popularitat al Japó des del començament del segle XVII fins a finals del XIX. Era un entreteniment preferit pels shoguns (generals militars), i el millor jugador rebia el títol de meijin (名人, “gran mestre”) i era nomenat ministre oficial de Shogi. A la segona meitat del segle XIX, el joc va perdre el suport estatal i, després de la Segona Guerra Mundial, fins i tot va estar amenaçat de prohibició.

El motiu pel qual el govern japonès volia prohibir el Shogi era que l’ús de peces capturades recordava als presoners de guerra. Però el mestre de Shogi d’aquell temps, Masuda Kōzō (升田幸三), va aconseguir defensar el joc. El seu principal argument va ser que, als escacs clàssics, les peces no són capturades sinó “eliminades”, cosa encara més violenta.

Masuda Kōzō no només va convèncer les autoritats del valor cultural del joc, sinó que també va organitzar partides demostratives, va promoure publicacions a la premsa i va obtenir el suport dels intel·lectuals. Gràcies al seu esforç, el Shogi no només es va preservar, sinó que va viure una nova onada de popularitat en els anys posteriors a la guerra.

Curiositats

El Shogi és un joc japonès amb segles d’història, que ha generat nombroses curiositats al llarg de més de 900 anys. Algunes d’elles són:

• Contràriament a la creença general, el Shogi —i no els escacs— és el joc “tipus escacs” més popular del món sorgit de la chaturanga índia.
• Al Japó, el 17 de novembre es celebra oficialment el Dia del Shogi. Aquesta tradició es remunta al segle XVII, quan els millors jugadors disputaven partides cerimonials davant el shogun.
• Segons el nivell d’habilitat, els jugadors de Shogi reben títols (dan — 段) dins el sistema “kyū-dan” (級—段): hi ha títols amateurs, professionals masculins i professionals femenins.
• Al Japó hi ha una escola dedicada exclusivament al joc. Només admet alumnes majors de 20 anys que hagin arribat al cinquè dan amateur.
• El jugador més destacat del Shogi entre les dècades de 1990 i 2000 va ser el japonès Yoshiharu Habu (羽生善治), que va guanyar 99 títols. A la dècada del 2020, el lideratge l’ocupa el seu compatriota Sōta Fujii (藤井聡太).
• Sōta Fujii es va convertir en el jugador més jove de la història a rebre el títol de meijin, amb només 21 anys, trencant un rècord que es mantenia des de feia més de mig segle. També ha estat el primer a aconseguir simultàniament els set títols principals del joc.

Segons les dades de 2025, almenys 20 milions de persones juguen al Shogi a nivell amateur i professional. Això supera amb escreix el nombre de jugadors de renju i go. El Shogi és, sens dubte, un dels jocs de taula més populars, no només al Japó, sinó a tot el món.

Aquest joc no només desenvolupa el pensament estratègic, sinó que també connecta amb la rica cultura japonesa. Molts que el proven una vegada, hi queden apassionadament enganxats per sempre.

A diferència dels escacs clàssics, al Shogi totes les caselles del tauler són del mateix color, igual que les peces. Tot i que s’anomenen convencionalment “negres” i “blanques”, totes estan pintades amb un mateix to clar i porten ideogrames foscos pintats a sobre.

La pertinença de les peces no es determina pel color, sinó per la direcció del seu vèrtex agut: sempre apunten cap al rival. Així, les peces del jugador superior miren cap avall i les del jugador inferior cap amunt. Quan una peça és capturada i reintroduïda al tauler, la seva orientació canvia automàticament, indicant que ha passat a estar sota el control de l’altre jugador. Aquesta orientació es converteix així en la principal referència visual durant la partida.

Aquesta solució gràfica prové de la tradició històrica: les peces es feien a mà amb fusta i s’hi escrivia amb tinta. A més d’un valor estètic, això permet mantenir el tauler llegible i compacte, fins i tot amb moltes peces en joc.

Regles del joc

El joc utilitza un total de 40 peces: 20 per a cada jugador. Es divideixen en 8 tipus:

• Rei. És la peça principal del joc i es pot moure una casella en qualsevol direcció (com als escacs clàssics). Tanmateix, no pot moure’s a caselles que estiguin sota l’amenaça d’una peça rival.
• General daurat. Es pot moure una casella cap endavant, als costats o cap enrere, i en diagonal només cap endavant. Aquesta combinació la fa molt útil tant per defensar com per avançar al centre.
• General de plata. Es pot moure una casella en diagonal en qualsevol direcció, o bé una casella cap endavant. Quan arriba a l’altra banda del tauler, es transforma en un general daurat.
• Cavall. A diferència del dels escacs, el cavall del Shogi només es pot moure cap endavant en forma de “L”: dues caselles en vertical i una en horitzontal, cap a l’esquerra o la dreta. És l’única peça del joc que pot saltar sobre altres.
• Llança. Només es pot moure cap endavant en línia recta tantes caselles com es vulgui, sempre que no estiguin ocupades per l’oponent. No pot retrocedir. Quan arriba a l’extrem del tauler, es transforma en un general daurat.
• Torra. Es pot moure cap endavant, a l’esquerra i a la dreta tantes caselles com vulgui. No pot moure’s cap enrere. Quan arriba a l’altra banda, es transforma en un drac, que pot moure’s com una torra i també una casella en diagonal.
• Alfil. Es pot moure en diagonal tantes caselles com vulgui, si no hi ha peces rivals. Quan arriba a l’altra banda del tauler, es transforma en un drac equí, que manté el moviment diagonal i pot moure’s una casella en vertical o horitzontal.
• Peó. És la peça més senzilla del Shogi i només es pot moure una casella cap endavant. A diferència dels escacs, captura peces rivals per davant, no en diagonal.

A l’inici de la partida, cada jugador té 1 rei, 1 torra, 1 alfil, 2 generals daurats, 2 generals de plata, 2 cavalls, 2 llances i 9 peons. Els jugadors fan torns movent una sola peça o introduint una peça capturada prèviament.

• No es poden tenir dos peons a la mateixa columna. Encara que hi hagi altres peces entre ells, no es pot repetir el peó a la mateixa columna.
• No es pot fer escac i mat amb un peó introduït. No es permet deixar l’oponent en escac mat introduint un peó, tot i que sí que es pot fer amb un peó ja present al tauler.
• No es poden introduir peces en un lloc on quedin bloquejades. No es pot col·locar una peça en una fila on no pugui moure’s, com ara una llança a l’última fila o un cavall a la penúltima.
• No es poden promoure peces en el moment d’introduir-les. Les peces capturades han d’entrar en el seu estat bàsic, sense promoció immediata.

La prohibició dels peons duplicats és una de les regles més conegudes del Shogi. En una partida oficial, infringir-la suposa la derrota immediata. També és interessant el concepte d’“escac mat amb un peó introduït” (打ち歩詰め), que és una situació prohibida on un jugador intenta fer mat amb un peó acabat d’introduir.

Perquè una peça es transformi en general daurat, drac o drac equí, ha d’entrar a la zona de promoció del camp rival. Guanya el jugador que fa escac mat mentre protegeix el seu rei.

Consells per jugar

El Shogi és encara més variat que els escacs clàssics, i permet desenvolupar estratègies més complexes i combinacions més llargues.

• Promocioneu les peces. Feu-les arribar a la zona de promoció de l’oponent per augmentar la seva força i obtenir avantatge tàctic.
• Introduïu peces capturades. Col·loqueu-les en caselles lliures del tauler per canviar l’equilibri de forces i crear amenaces inesperades.
• Protegiu el vostre rei. Encara que estigueu atacant, mantingueu el rei fora de perill per evitar escacs i mats.
• Atac des de diversos fronts. Intenteu envoltar el rei rival per limitar els seus moviments i augmentar les possibilitats d’un atac amb èxit.

Una bona estratègia implica distribuir correctament les peces entre l’atac i la defensa. Per exemple, sovint una torra o un alfil es queden enrere per protegir el rei, mentre que l’altra peça participa a l’atac.

Un cop enteses les regles, és fàcil guanyar rivals dèbils, inclosa la intel·ligència artificial en nivells baixos. Però derrotar jugadors experts al Shogi és molt difícil, i cal no només experiència, sinó també bona memòria, concentració, pensament lògic i capacitat de planificació anticipada.