Mahjong en línia, gratuït

Tot i la popularitat mundial del Mahjong Solitaire per ordinador, que en molts països sovint s’anomena simplement Mahjong, la seva història d’aparició continua sent poc coneguda i en molts aspectes sorprenent. Aquest joc es distingeix d’altres trencaclosques per la seva combinació única de la tradició xinesa antiga i el format digital modern. Originalment, la paraula «Mahjong» (麻將) es referia a un joc de fitxes popular que va sorgir a la Xina a la segona meitat del segle XIX, durant la dinastia Qing (清朝), i que ràpidament es va convertir en part de la cultura quotidiana dels habitants urbans. No obstant això, a Occident i a molts altres països aquest nom es va associar sobretot amb el solitari per ordinador —un joc lògic individual que va heretar les fitxes i la simbologia, però no les regles de l’original.

L’estètica visual de les fitxes xineses amb caràcters, dracs i motius de bambú va convertir el joc en una mena de llenguatge universal que no necessitava traducció, i precisament això el va ajudar a obtenir reconeixement a tot el món. Avui, el Mahjong se situa al costat del Klondike i del Minesweeper, formant part del cànon digital de l’era dels ordinadors personals. La seva història és un camí que va des d’un programa experimental en un ordinador educatiu fins a un entreteniment omnipresent en milions de dispositius. A continuació seguirem com va sorgir el Mahjong, quins canvis va viure i quins fets curiosos acompanyen el seu recorregut.

Història del Mahjong

Origen i autor

Per entendre com el Mahjong es va convertir en un fenomen mundial, cal tornar als seus orígens. La versió moderna del Mahjong va ser creada per primera vegada el 1981 pel programador nord-americà Brodie Lockard al sistema informàtic PLATO. Lockard, estudiant de Stanford i gimnasta talentós, va patir un accident tràgic: durant un entrenament va sofrir una greu lesió a la columna i va quedar paralitzat de coll avall. Tot i unes conseqüències tan greus, no va abandonar el seu desig de programar i de buscar noves formes de creativitat.

Durant el llarg tractament a l’hospital, Lockard va insistir que s’instal·lés un terminal PLATO a la seva habitació. Gràcies a això va poder continuar treballant amb l’ordinador, utilitzant un pal especial sostingut amb la boca per introduir dades. Aquest mètode d’interacció requeria una gran paciència i esforç, però va ser precisament el que va permetre a Lockard fer realitat les seves idees.

Segons els records de Lockard, la idea del futur joc va sorgir d’observar altres pacients: a l’hospital ells suposadament muntaven una mena de solitari amb fitxes del Mahjong tradicional, construint una estructura piramidal que recordava una «tortuga». Aquesta activitat va despertar l’interès de Lockard, i va decidir traslladar la idea a l’entorn digital creant una versió informàtica del trencaclosques. Així va néixer el seu joc —Mah-Jongg, anomenat en honor al Mahjong xinès clàssic (麻將), els símbols i imatges del qual es van utilitzar per decorar les fitxes virtuals. No s’han trobat confirmacions històriques de l’existència d’aquest tipus de solitari, però aquesta història es va convertir en la base de la llegenda sobre l’origen del Mahjong per ordinador.

La primera versió de Mah-Jongg funcionava a la plataforma en xarxa PLATO, admetia el control mitjançant la pantalla tàctil CDC-721 i es distribuïa lliurement, sense restriccions comercials. Per als primers anys vuitanta això va ser una autèntica novetat: el Mahjong es va convertir en un dels primers jocs per ordinador que utilitzaven elements de control tàctil, anticipant la direcció futura del desenvolupament de les tecnologies interactives.

Èxit comercial

La següent etapa important en el desenvolupament del Mahjong va arribar el 1986, quan l’empresa Activision va llançar la primera versió comercial del joc sota el nom de Shanghai per a ordinadors personals i consoles domèstiques. Al projecte hi va participar el mateix Brodie Lockard, i el productor va ser Brad Fregger, qui va tenir un paper clau en la transformació de la idea en un producte de masses.

El joc va sortir simultàniament en diverses plataformes populars —IBM PC, Amiga Computer, Macintosh, Atari ST i Apple IIGS. La versió per a Macintosh va ser desenvolupada pel mateix Lockard, i la conversió a l’Apple IIGS va ser realitzada pel programador Ivan Manley amb la participació de Fregger.

El Shanghai va guanyar popularitat ràpidament: segons les estimacions, es van vendre al voltant de 10 milions de còpies arreu del món, cosa que en aquell moment era un èxit colossal per a un trencaclosques d’escriptori. De fet, aquest joc va transformar el Mahjong d’un experiment en un fenomen global i el va consolidar com un gènere independent.

El nom Shanghai es va convertir en una marca registrada d’Activision, de manera que altres editors que creaven trencaclosques similars havien de buscar noms alternatius. Com a resultat, el nom general «Mahjong» es va consolidar en l’ús quotidià, i amb el temps es va associar principalment amb el solitari per ordinador. El joc de taula tradicional va mantenir el seu lloc en la cultura, però per a molta gent de diferents països la primera menció del nom evocava la imatge d’un trencaclosques digital.

No obstant això, gràcies a l’èxit del Shanghai, el Mahjong es va estendre ràpidament sota diversos noms —Mahjong Solitaire, Mahjongg, Shanghai Solitaire, Mah Jong— i es va fer accessible en nombroses plataformes, des d’ordinadors domèstics i consoles de jocs fins als primers dispositius portàtils. Així va començar una veritable expansió del gènere, que el va convertir en part de la cultura del joc de finals del segle XX.

Difusió i variacions

A finals dels anys vuitanta, el Mahjong va superar els límits dels ordinadors domèstics i fins i tot va penetrar en l’àmbit dels entreteniments d’arcade. L’any 1989, l’empresa japonesa Tamtex (タムテックス) va presentar als salons recreatius una variació original anomenada Shisen-Sho. A diferència del Mahjong, aquí les fitxes no es disposaven en forma de piràmide multicapa, sinó sobre una superfície plana, i les regles també eren diferents: les parelles s’eliminaven no només per la coincidència dels dibuixos, sinó també quan es podien connectar amb una línia d’una forma determinada. Aquest enfocament va obrir als jugadors un altre tipus de trencaclosques i es va convertir en el prototip d’una família sencera de jocs posteriorment coneguts amb el nom de «Mahjong Connect». L’aparició del Shisen-Sho va demostrar que també hi havia interès pel Mahjong a l’Àsia: malgrat la difusió del variant multijugador tradicional, els jugadors acceptaven amb entusiasme els nous formats.

El següent pas important es va produir el 1990, quan el joc va ser inclòs en la famosa col·lecció Microsoft Entertainment Pack per a Windows 3.x. Hi figurava un solitari anomenat Taipei, que milions d’usuaris de PC van apreciar per la seva simplicitat i claredat. Per a molts propietaris de Windows, el Taipei va ser el primer contacte amb el Mahjong, i el gènere en si es va consolidar com a «clàssic dels entreteniments d’oficina». Més tard, Microsoft va continuar la tradició: a les edicions premium de Windows Vista i Windows 7 hi havia una versió millorada amb el nom de Mahjong Titans, cosa que finalment va consolidar el joc en l’àmbit digital.

Paral·lelament als llançaments comercials, es desenvolupava activament el moviment d’entusiastes que creaven versions gratuïtes del Mahjong per a diferents sistemes. Als anys noranta, les versions del joc també van aparèixer en l’entorn dels sistemes operatius de tipus UNIX. Per exemple, el Mahjongg formava part del conjunt estàndard de jocs per a l’entorn d’escriptori GNOME, i una implementació similar, KMahjongg, s’oferia als usuaris de KDE. Aquests projectes van contribuir al fet que el Mahjong fos accessible no només per als usuaris de Windows i consoles, sinó també per a la comunitat de programari lliure.

A principis dels anys 2000, el joc es va convertir en un format veritablement universal: es podia trobar Mahjong pràcticament a qualsevol sistema operatiu i dispositiu, des d’ordinadors i portàtils fins a consoles de jocs i les primeres plataformes mòbils. En aquest període va consolidar definitivament el seu estatus de «clàssic digital», convertint-se en un dels jocs que acompanyaven els usuaris a tot arreu, independentment de quin dispositiu fessin servir.

Reconeixement mundial

A poc a poc, el Mahjong es va convertir no només en un joc d’ordinador popular, sinó en un veritable fenomen cultural. A Europa i als Estats Units va ocupar un lloc ferm entre els passatemps domèstics al costat dels trencaclosques, mots encreuats i solitaris de cartes. El seu èxit s’explicava per la combinació de la simplicitat de les regles i un procés de joc gairebé meditatiu: fins i tot una partida curta permetia desconnectar de les preocupacions i concentrar-se en el desmuntatge pausat del patró de fitxes.

A Rússia, el joc es va difondre àmpliament a finals dels anys noranta i principis dels 2000, i ràpidament es va convertir en un entreteniment habitual per a un ampli públic. Per a molts usuaris russos, aquest solitari va ser el primer contacte amb la paraula «Mahjong», i només més tard van descobrir que sota el mateix nom existia un joc de taula tradicional amb regles i format completament diferents.

A Japó i a la Xina, el Mahjong per ordinador també va aconseguir reconeixement, però allà es diferenciava clarament del joc clàssic. En la tradició japonesa, el solitari electrònic es coneixia com a Shanghai, directament relacionat amb l’èxit d’Activision. A la Xina, en canvi, es percebia més com una adaptació digital moderna dels símbols i les fitxes conegudes que no pas com una alternativa independent al joc de taula tradicional.

Amb el temps, al mercat van aparèixer centenars de varietats de Mahjong, que es diferenciaven tant pels noms com pel disseny visual. Juntament amb els conjunts clàssics amb caràcters i dracs, es publicaven col·leccions temàtiques: fitxes amb fruites, banderes, signes del zodíac, animals o símbols festius. Aquestes versions feien el joc encara més accessible per a diferents grups d’edat i cultures, permetent a cadascú trobar un disseny al seu gust.

La popularitat del Mahjong no va disminuir al segle XXI. Als anys 2010, el joc en línia Mahjong Trails es va situar entre les aplicacions més rendibles de la plataforma Facebook, atraient milions de jugadors arreu del món. El Mahjong clàssic continua formant part del conjunt estàndard de programes en diversos sistemes operatius i es troba preinstal·lat en molts dispositius. A més, el joc fa temps que va superar els límits dels ordinadors personals: avui dia es pot trobar en telèfons intel·ligents, tauletes, consoles de jocs i fins i tot en dispositius no convencionals. No és casualitat que en broma es digui que el Mahjong és a tot arreu —des de les pantalles dels rellotges intel·ligents fins als panells tàctils de les neveres modernes.

Aquest èxit s’explica per la universalitat del joc. No requereix coneixement d’idiomes, instruccions complexes ni una preparació especial: només cal atenció i paciència. Per això el Mahjong continua sent comprensible i atractiu per a persones de totes les edats i cultures, unint jugadors arreu del món.

Fets interessants sobre el Mahjong

• Un trencaclosques des del punt de vista matemàtic. A primera vista, el Mahjong sembla un simple entreteniment, però des del punt de vista matemàtic és molt més complex. Les investigacions en informàtica han demostrat que la tasca de completar el Mahjong pertany a la classe de problemes NP-complets. Això significa que no hi ha cap algorisme eficient conegut que garanteixi trobar la solució de qualsevol disposició en un temps raonable. En altres paraules, és extremadament difícil determinar per endavant si una disposició concreta de «tortuga» es pot resoldre completament.
• Popularitat entre els treballadors d’oficina. Als anys 1990 i 2000, el Mahjong es va convertir en un dels jocs més «d’oficina» juntament amb el Klondike i el Minesweeper. Segons enquestes realitzades als Estats Units i al Regne Unit, aproximadament el 35% dels empleats reconeixien haver-lo engegat almenys una vegada a l’ordinador de la feina —per a una pausa curta o per descansar la vista. Amb el temps, el joc es va consolidar en la consciència col·lectiva com un signe característic de la primera era digital: igual que el Klondike i el Minesweeper, es va convertir en part de la cultura informàtica emergent, on els entreteniments «casuals» curts ocupaven un lloc especial.
• Un nombre enorme de possibles disposicions. Amb l’ús de les 144 fitxes, el nombre de possibles disposicions de Mahjong es calcula amb la fórmula 144! / (4!)^36. El resultat és tan gran que la seva escriptura completa ocupa més de dos-cents dígits. L’escala d’aquest nombre és difícil d’imaginar: és molt més gran que el nombre de grans de sorra de totes les platges de la Terra o fins i tot el nombre de gotes d’aigua dels oceans del món. Aquesta enorme varietat fa que cada nova partida de Mahjong sigui única, i la probabilitat de trobar una disposició idèntica és pràcticament nul·la.
• Aproximadament un 3% de disposicions són irresolubles. Els investigadors que van analitzar milions de partides de Mahjong van establir que no totes les disposicions es poden resoldre completament. En comprovar més de 10 milions de jocs amb la disposició clàssica de «tortuga», es va demostrar que aproximadament un 3% de les disposicions eren irresolubles. Això significa que és impossible eliminar totes les fitxes, fins i tot si el jugador veu els elements ocults de les capes inferiors i disposa de tota la informació. Aquesta característica fa el joc encara més interessant: de vegades el fracàs no s’explica pels errors o els càlculs equivocats, sinó per l’estructura mateixa de la disposició. Per als amants dels trencaclosques, això recorda que el Mahjong no sempre es redueix a l’atenció i a la lògica —una part de casualitat i de complexitat matemàtica està present en la seva naturalesa.
• Noves versions i adaptacions. L’èxit del Mahjong va donar lloc a moltes derivacions. A més del clàssic solitari de la piràmide per a un sol jugador, van aparèixer variants amb modes competitius —per exemple, contra rellotge o amb puntuació—, així com versions per parelles on dos jugadors eliminaven fitxes del mateix tauler alternativament. Amb el temps fins i tot es van crear tornejos de velocitat, encara que no van aconseguir una organització tan estricta com els escacs o les competicions esportives. Es van desenvolupar centenars de disposicions temàtiques a més de la «tortuga»: «mur», «torre», «aranya», «drac» i moltes altres, que es diferenciaven per la forma de l’estructura i el nivell de dificultat. És interessant que el joc japonès Shisen-Sho es convertís en la base d’un gènere separat conegut com a «Mahjong Connect», mentre que les interpretacions tridimensionals modernes, com ara Mahjong Dimensions, permeten eliminar parelles dins d’un cub en tres dimensions. Així, el Mahjong continua evolucionant, oferint novetats tant per a principiants com per a jugadors experimentats.

El camí recorregut va transformar el Mahjong d’una curiosa novetat en una part integral de la cultura del joc. Va combinar trets dels jocs lògics de taula amb els avantatges de l’era digital. La història del Mahjong mostra un exemple reeixit d’adaptació cultural: els motius de joc xinesos es van fer comprensibles i propers a persones d’arreu del món a través d’un solitari simple i captivador. Avui aquest joc és valorat no només com una manera de relaxar-se, sinó també com un entrenament d’atenció, memòria i pensament estratègic. El Mahjong s’ha convertit en una mena de «lleure intel·lectual» —el temps dedicat a desmuntar una piràmide complicada passa volant, mentre el cervell rep un exercici beneficiós.

Enmig de les tendències de joc canviants ràpidament, el Mahjong continua sent demandat des de fa diverses dècades. Les seves regles simples i alhora la seva profunditat fan que el joc sigui atractiu per a tota mena de persones. El Mahjong és igualment adequat tant per a una pausa curta a la feina com per a un llarg descans a la nit. Es pot dir amb seguretat que el Mahjong ha ocupat el seu lloc entre els jocs intel·lectuals clàssics —des dels escacs i el Sudoku fins als solitaris de cartes. Explorar la seva història i característiques inevitablament desperta encara més respecte per aquest joc.

N’hi ha prou amb provar el Mahjong una sola vegada, i el joc ja no et deixa anar. En ell, la simplicitat dels primers passos es combina de manera sorprenent amb una profunditat que només es revela amb el temps. Cada disposició és un petit repte, on hi ha lloc per a la intuïció, l’atenció i l’elecció encertada. A poc a poc, el jugador descobreix que torna al Mahjong una vegada i una altra: per la sensació de concentració, l’alegria de trobar una parella i el ritme tranquil on el temps sembla alentir-se. Precisament aquí rau la seva força d’atracció. A continuació explicarem les regles del joc i compartirem consells que ajudaran a gaudir del procés des de les primeres partides.

Mahjong Solitaire — és un joc lògic per a un sol jugador, l’objectiu del qual és eliminar totes les fitxes (també anomenades rajoles o peces) del tauler de joc, retirant-les per parelles. Per al joc s’utilitza un conjunt de 144 rajoles amb símbols xinesos tradicionals (o els seus equivalents temàtics). En la versió clàssica, totes les rajoles es col·loquen formant una construcció complexa i multicapa (la disposició més coneguda és la «piràmide» o la «tortuga»). Una partida de Mahjong sol durar des de pocs minuts fins a mitja hora — depenent de la disposició i de l’experiència del jugador.

Es pot jugar tant amb un joc real de peces (cosa que requereix paciència en la preparació), com — molt més fàcil — a l’ordinador o al dispositiu mòbil. A continuació es presenta una descripció breu de la mecànica d’aquest joc, les seves regles oficials i també consells provats que seran útils tant per als principiants com per als aficionats experimentats al Mahjong.

Des del punt de vista de la mecànica, el Mahjong combina amb encert la simplicitat de les accions amb una gran varietat de situacions. Atrau per la seva claredat visual i un disseny expressiu: en lloc de cartes o números abstractes, el jugador treballa amb rajoles decorades amb patrons i símbols que recorden de lluny el dòmino. Això crea una atmosfera especial: desmuntar una construcció virtual de peces resulta no només entretingut, sinó també intuïtiu.

La idea del joc consisteix a trobar parelles de fitxes idèntiques, però no totes estan disponibles immediatament. Per això el jugador ha de mostrar atenció, entrenar la memòria visual i el pensament estratègic, planificant els moviments i decidint quines parelles obrir primer. A diferència del Mahjong tradicional de taula per a quatre jugadors, aquí no hi ha element d’atzar: totes les rajoles estan disposades prèviament, i el resultat de la partida depèn completament de les decisions preses. Aquesta combinació de regles clares i repte intel·lectual és el que ha fet que el Mahjong sigui popular a tot el món.

Composició del joc

Per al Mahjong s’utilitza un conjunt de 144 peces, que tradicionalment es divideixen en tres categories: bàsiques, honors i addicionals. Aquesta classificació ajuda a entendre millor l’estructura del conjunt i les particularitats del joc.

• Bàsiques. Aquest grup inclou tres «pals» — cercles, bambús i caràcters numerats de l’1 al 9. Cada rajola està representada quatre vegades, cosa que ofereix moltes combinacions possibles. Per facilitar-ne l’ús, hi ha xifres aràbigues impreses que permeten distingir fàcilment els valors.
• Honors. Aquí hi ha figures d’importància especial: quatre vents — est, sud, oest i nord (quatre de cadascun), així com tres dracs — vermell, verd i blanc (també quatre de cada). Aquestes rajoles donen al joc un to oriental característic i sovint esdevenen elements clau de la disposició.
• Addicionals. Inclouen peces especials — quatre flors i quatre estacions (primavera, estiu, tardor i hivern). A diferència de les altres categories, cadascuna d’aquestes rajoles només té una còpia, sense duplicats. Tenen un paper més aviat auxiliar, però donen al jugador més flexibilitat i de vegades ajuden a completar la disposició.

Regles del Mahjong: com jugar

Les regles bàsiques del Mahjong són força directes. A continuació es mostren les fases del procés de joc i els punts clau:

• Preparació de la disposició. Al Mahjong, totes les rajoles es barregen bé i es col·loquen cap amunt en forma d’una figura multicapa. La configuració clàssica — «tortuga» — és una piràmide de cinc nivells: a la base hi ha 87 rajoles, al segon nivell 36, més amunt 16, després 4 i, finalment, una sola a la part superior. En total — 144. Cada nou nivell es col·loca al centre de l’anterior, de manera que la construcció recorda una torre esglaonada. Aquesta disposició es considera estàndard: és la més utilitzada a les versions d’ordinador i als exemples d’aprenentatge. També hi ha altres variants — «muralla», «pont», «torre» i moltes més. Totes tenen en comú que algunes peces queden tapades per d’altres — per sobre o de costat. Això crea el principal repte: no totes les fitxes estan disponibles immediatament, i l’èxit depèn de quines parelles s’obrin primer.
• Peces lliures. Al joc només es poden retirar les peces considerades lliures. Una peça és lliure si no té cap altra rajola a sobre i almenys un dels costats llargs està completament obert. Si la peça està bloquejada simultàniament a l’esquerra i a la dreta, no està disponible per a la jugada. Gràcies a aquesta regla, la construcció manté l’estabilitat, i el jugador ha de planificar les seves accions obrint les noves parelles de manera gradual.
• Eliminació de parelles. El jugador examina el tauler i busca dues peces lliures amb les mateixes imatges. Quan troba una parella coincident, elimina totes dues del tauler en una sola jugada. Al conjunt clàssic, gairebé totes les rajoles tenen quatre còpies, de manera que les parelles es poden formar en diferents combinacions. També hi ha casos especials: el conjunt inclou vuit peces especials — quatre estacions i quatre flors. Dins dels seus grups, es consideren equivalents: qualsevol peça d’estació es pot eliminar amb una altra d’estació, i qualsevol flor amb una altra flor. Per exemple, la «primavera» es pot combinar amb la «tardor», i l’«estiu» amb l’«hivern». Gràcies a aquesta característica, aquestes peces actuen com a «comodins» i sovint ajuden a completar la disposició quan ja no queden parelles normals.
• Obertura de noves peces. Després d’eliminar una parella de peces lliures, aquestes desapareixen del tauler i la construcció canvia. Sovint, eliminar rajoles superiors o laterals dona accés a peces que abans estaven tapades o bloquejades. Així, les peces que estaven bloquejades esdevenen lliures. El jugador analitza les noves possibilitats i continua buscant parelles, revelant gradualment tota la construcció.
• Objectiu del joc. La tasca principal del jugador és desmuntar completament la construcció, retirant les 144 peces. Si aconsegueix treure l’última parella, la partida es considera guanyada. Si en algun moment ja no hi ha parelles disponibles i encara queden rajoles al tauler, la disposició es declara irresoluble i la partida acaba en derrota. A les partides reals això és poc freqüent, sobretot a les versions d’ordinador: la disposició inicial generalment es genera de manera que tingui almenys una solució. Tot i això, l’element d’incertesa es manté — de vegades ni tan sols una estratègia impecable salva d’un atzucac provocat per la disposició inicial desfavorable.
• Absència de puntuació i atzar. Al Mahjong clàssic no hi ha sistema de punts ni límits estrictes de temps — l’únic objectiu és desmuntar tota la construcció. Tanmateix, en moltes versions d’ordinador, els desenvolupadors afegeixen punts i un temporitzador per fer el joc més competitiu. Tampoc hi ha mecàniques de baralla o repartiment pròpies dels jocs de cartes: tota la posició es coneix des del principi. Per això el Mahjong es considera un trencaclosques amb informació oberta: el jugador veu tot el tauler (excepte les capes inferiors tapades), i la influència de l’atzar es redueix al mínim. Cada disposició és una combinació fixa en què el resultat depèn, gairebé sempre, només de les decisions correctes del jugador.

Possibilitats addicionals

Moltes versions modernes del Mahjong introdueixen regles i opcions addicionals que fan el joc més flexible i atractiu:

• Barreja. Si ja no hi ha moviments, el programa permet una o diverses vegades per partida barrejar les peces restants, canviant-les aleatòriament de lloc. Aquesta funció dona una segona oportunitat per resoldre el trencaclosques, però pot reduir la puntuació final si hi ha un sistema de punts.
• Pistes i desfer. La funció de pista ressalta una parella possible, i la de desfer permet tornar enrere un moviment. Aquests instruments són útils per aprendre i corregir errors, però el seu ús excessiu simplifica notablement el joc.
• Joc amb temps. En algunes versions hi ha un temporitzador que limita la durada de la partida. Aquest mode afegeix un element competitiu i converteix el Mahjong en una cursa contra el temps.
• Conjunt de peces. A més dels símbols xinesos clàssics (bambús, monedes, caràcters, vents, dracs, flors i estacions), sovint s’ofereixen temes gràfics alternatius: imatges d’animals, fruites, banderes o símbols festius. Això no canvia les regles, però fa el joc més variat i accessible per a diferents grups d’edat.
• Mida de la disposició. El joc estàndard utilitza 144 rajoles, però hi ha versions amb un nombre reduït o augmentat de peces. Es poden trobar variants compactes amb 72 o 96 rajoles, així com disposicions grans amb 288 o més, de vegades amb dos conjunts.
• Peces especials. En algunes adaptacions hi ha rajoles «salvatges», que es poden combinar amb qualsevol imatge, o parelles de bonificació que donen punts addicionals. Aquests elements no formen part del joc clàssic, però amplien les possibilitats del joc.

En general, des de l’aparició de la primera versió de Lockard, les regles bàsiques del Mahjong gairebé no han canviat: cal eliminar parelles coincidents de peces lliures fins que el tauler quedi net. Les diferències entre les versions es refereixen principalment a funcions addicionals i a l’aparença, però l’essència del joc continua sent la mateixa. Un cop dominats els principis bàsics, podreu entendre fàcilment qualsevol variant del Mahjong.

Consells per a jugadors principiants de Mahjong

Un cop enteses les regles, és important desenvolupar una estratègia adequada. El Mahjong no requereix presses — al contrari, pensar amb calma els moviments augmenta molt les possibilitats d’èxit. A continuació es presenten recomanacions que us ajudaran a jugar de manera eficaç i a gaudir al màxim del procés. Aquests consells es divideixen en tres grups: principis tàctics generals, recomanacions sobre com establir prioritats i advertiments sobre errors típics.

Tàctica i enfocaments estratègics

Aquests mètodes bàsics ajudaran fins i tot als qui juguen per primera vegada. Fan referència a com és millor desmuntar la disposició i a com evitar moviments precipitats.

• Treballar des de les vores i de dalt a baix. Al començament de la disposició, doneu prioritat a les parelles que alliberen àrees bloquejades. Primer de tot, elimineu les peces dels nivells superiors de la piràmide i les peces dels extrems de les files llargues. Així «desbloqueu» la construcció i accediu a les capes centrals i inferiors. Aquest principi recorda al desmuntatge d’un enderroc: primer s’eliminen les restes del perímetre per arribar al fons. Per exemple, una parella a la part superior d’una columna és més important que la mateixa parella a la base — en treure la de dalt, immediatament obriu diverses peces noves.
• Analitzar diversos moviments endavant. No traieu la primera parella trobada immediatament — valoreu abans les conseqüències de cada variant. Al Mahjong, les accions impulsives sovint condueixen a un atzucac. Feu-vos preguntes: «Què obrirà eliminar aquesta parella? Quedarà alguna peça sola sense parella?». Un bon hàbit és revisar totes les parelles disponibles i després triar l’òptima. Planifiqueu almenys 2–3 moviments, especialment quan la disposició es va reduint i les opcions són menys nombroses. Aquest enfocament redueix dràsticament el risc de bloquejar peces clau amb una decisió equivocada.
• Mantenir l’equilibri entre zones. Intenteu desmuntar la disposició de manera uniforme. Si elimineu totes les parelles només del costat esquerre i no toqueu el dret, hi ha el risc de «desequilibri»: una part del tauler gairebé buida i, a l’altra, peces agrupades impossibles de treure. Una situació semblant es pot donar amb els nivells: en desmuntar completament el nivell superior, és fàcil bloquejar les files llargues de sota. Per això alterneu les accions — traieu una parella de l’esquerra, després mireu què podeu treure de la dreta, desmunteu la piràmide alhora des de dalt i des dels costats. Aquest equilibri permet «comprimir» la construcció gradualment des de tots els costats, sense crear trampes de peces sense parella.
• Fixar-se en les peces idèntiques. Quan al tauler hi ha tres peces iguals obertes, cal actuar amb precaució: si s’elimina la parella equivocada, una peça pot quedar-se sense parella. En aquesta situació és millor eliminar les dues peces que aportin més avantatge — alliberant noves posicions o eliminant bloquejos. Si al tauler hi ha les quatre peces idèntiques obertes alhora, és una ocasió rara: es poden eliminar en dues jugades consecutives sense risc.
• Guardar «flors» i «estacions» pel final. Al conjunt hi ha peces especials — quatre flors i quatre estacions. Es consideren equivalents dins dels seus grups, de manera que qualsevol peça d’estació es pot eliminar amb una altra d’estació, i qualsevol flor amb una altra flor. Gràcies a això, sovint serveixen com a «moviment de reserva» i ajuden a acabar el joc al final. Per tant, és millor no gastar-les de seguida, sinó guardar-les per més endavant, quan les opcions siguin limitades.

Errors dels principiants

La majoria de derrotes provenen dels mateixos errors. Saber-los d’antuvi ajuda a evitar-los fàcilment.

• Joc caòtic. L’error principal dels principiants és eliminar parelles de manera caòtica, sense tenir en compte les conseqüències. Així el Mahjong es converteix ràpidament d’un trencaclosques en una loteria: sortirà bé o no. Per exemple, un principiant sovint treu immediatament la primera parella trobada, sense mirar les altres opcions disponibles. Això pot bloquejar una zona important. Eviteu aquest estil impulsiu. Analitzeu sempre tota la disposició — no trigarà gaire temps, però us estalviarà passos irreversibles. Recordeu: cada moviment ha de ser conscient.
• Files llargues. Un altre error freqüent és deixar per al final les files horitzontals llargues o les piles altes. Si el jugador no va desmuntant progressivament la capa llarga, al final de la partida pot resultar que tota una fila estigui lliure només d’un costat. En aquest cas, cada peça de la fila es queda sense parella, ja que la corresponent de l’altre costat ja ha estat retirada, i el joc es bloqueja. Per evitar-ho, intenteu no mantenir massa temps les cues i torres aïllades. Desmunteu-les quan sigui possible, per evitar que les peces quedin sense parella.
• No utilitzar la funció de desfer. Molts principiants eviten la funció de desfer, pensant que és «trampa». En realitat, desfer l’últim moviment és una eina d’aprenentatge valuosa. Si heu fet un moviment i immediatament veieu que era un error (per exemple, s’ha obert un atzucac), feu marxa enrere sense dubtar i proveu una altra opció. Això és especialment útil al final de la disposició, quan queden poques parelles i l’error és costós. Òbviament, és millor planificar amb antelació, però la funció de desfer existeix com a assegurança contra equivocacions accidentals — feu-la servir amb seny, i el joc serà més agradable.
• Pèrdua de concentració. Al Mahjong és important mantenir la concentració: cal recordar la posició de diferents peces. Els principiants sovint cauen en dos extrems — busquen obsessivament una peça concreta per tot el tauler, o bé s’acostumen tant a la vista del tauler que deixen de veure parelles òbvies. Per evitar-ho, és útil fer pauses curtes i tornar a la disposició amb una mirada fresca. Podeu revisar el tauler capa per capa o dividir-lo mentalment en zones i comprovar cadascuna per separat. I si us sentiu cansats, és millor aturar-vos i tornar-hi més tard — sovint les noves parelles es veuen de seguida.

Tècniques avançades

Quan domineu les bases, podeu provar estratègies més subtils. Requereixen una mica d’experiència, però augmenten considerablement les probabilitats d’èxit.

• Fer servir l’algoritme d’exclusió. Quan la disposició es complica, és útil actuar amb el mètode d’exclusió — com als trencaclosques tipus sudoku. La idea és descartar prèviament els moviments que òbviament porten a un atzucac. Per exemple, si eliminar una parella determinada us deixa sense opcions posteriors, és millor no tocar-la encara. Proveu de simular mentalment uns quants passos endavant: «Si trec aquestes peces — apareixeran noves parelles? O és millor treure unes altres?». Aquesta «prova mental» ajuda a triar la millor opció. Amb el temps, aquesta anàlisi es fa automàticament i trobareu solucions correctes més ràpidament.
• Recordar la posició de les peces tapades. En algunes disposicions, es poden veure parts de dibuixos ocults, sobretot a les capes superiors. Per exemple, a la «tortuga» clàssica, al segon nivell sota el vèrtex hi ha quatre rajoles les vores de les quals es veuen una mica. Aquestes pistes permeten suposar quines parelles apareixeran més tard, i si es vol, guardar la peça coincident fins al moment adequat. Però aquest mètode no sempre funciona: a la majoria de posicions les capes ocultes estan completament tapades. Per tant, preneu-lo com una ajuda addicional, no com una estratègia garantida.
• Entrenar amb temps. Quan ja completeu les disposicions amb seguretat sense presses, compli­queu la tasca — activeu el mode amb temporitzador o poseu-vos un límit de temps. Aquest enfocament afegeix emoció i ajuda a desenvolupar l’habilitat de reconèixer parelles de manera immediata. És útil començar amb objectius petits: per exemple, desmuntar la «tortuga» en 10 minuts, i després intentar fer-ho en 7 o 5 minuts. Amb el temps, l’ull s’acostuma a detectar coincidències gairebé automàticament, i el joc es percep com un flux. Però recordeu: la velocitat només té sentit després d’haver assimilat els principis bàsics i una estratègia acurada, en cas contrari l’entrenament es converteix en una repetició caòtica de moviments.

Seguint aquests consells, augmentareu notablement el percentatge de partides amb èxit i gaudireu més del joc. El Mahjong és un trencaclosques que valora l’atenció als detalls, la paciència i la reflexió. Fins i tot completar una disposició complicada dona una sensació de satisfacció i progrés. Amb el temps, cada jugador desenvolupa les seves pròpies tècniques i hàbits, però els principis bàsics continuen sent útils a qualsevol nivell — des del principiant fins a l’aficionat experimentat.

El Mahjong és un joc en què cadascú hi troba alguna cosa per a ell. Per a alguns esdevé un exercici matinal per al cervell, per a d’altres — un descans al vespre amb música tranquil·la. Després d’entendre les regles i les estratègies, ja esteu preparats per passar de la lectura a la pràctica. Recordeu que al Mahjong no hi ha rivals i ningú no us pressiona — és un joc per a l’ànima, on el principal oponent i alhora el principal aliat sou vosaltres mateixos. Eliminant parella rere parella, és com si meditéssiu, submergint-vos en un ritme especial de pensament. I alhora sentiu l’entusiasme de l’explorador que revela un antic patró amagat en el munt de peces.

Proveu d’aplicar els consells descrits, i aviat notareu com disposicions que semblaven impossibles començaran a cedir. I si alguna cosa no surt — no passa res: cada nova partida és irrepetible, i aquesta és la seva bellesa. El Mahjong ensenya que la paciència i l’atenció poden resoldre fins i tot el problema més enrevessat. Potser no tots els solitaris es completin, però cadascun segur que us regalarà noves descobertes. Preparats per posar-vos a prova? Proveu de jugar al Mahjong en línia — avui ho podeu fer de franc i sense registre!