Ludo és un joc de taula molt conegut que es juga amb dues o quatre persones, utilitzant fitxes de colors i un dau. Aquest joc és especialment popular a l'Índia, Europa i Amèrica del Sud. Té diverses variants i molts noms diferents, alguns dels quals estan registrats com a marques, principalment per empreses europees.
Història del joc
En llatí, ludo significa “jugo”, però aquest nom es va adoptar molt després de la creació del joc — quan ja s'havia estès des del sud d'Àsia fins a Europa. L'origen històric del ludo és a l'Índia, on ja s'hi jugava al segle VI dC — tot i que en aquell temps encara no s'utilitzaven daus.
La versió definitiva del joc, on els oponents han de tirar el dau per torns, va ser patentada a Anglaterra el 1896 per Alfred Collier i es va comercialitzar sota el nom de Royal Ludo, destacant així el seu estatus de joc de taula “reial”.
A finals del segle XIX i començaments del XX, aquest joc de taula era molt popular entre els mariners de la marina britànica. Després de petits canvis en les regles, va rebre un nou nom en anglès: Uckers. En altres variants, també es va fer conegut a Suècia — amb el nom de Fia (nom complet: Fia med knuff, que significa “Fia amb empenta”), i a Suïssa — amb el nom Eile mit Weile, que es tradueix literalment com “Afanya’t lentament”.
També existeixen la versió hongaresa — Ki nevet a végén (“Qui riu l’últim?”), l'alemanya Mensch ärgere Dich nicht (“No t’enfadis, home”) i la francesa Jeu des petits chevaux (“El joc dels cavallets”). A Espanya, la versió modificada es coneix com a parchís, i a Colòmbia com a parques. Aquestes adaptacions poden variar en el disseny del tauler, el nombre de fitxes i les regles específiques.
En molts països, el joc va acompanyat de tradicions pròpies — des de bromes i conjurs per a la sort fins a regles locals més complexes, com l’obligació d’eliminar la fitxa rival si s’ocupa la mateixa casella.
La base del joc continua sent la mateixa, canviant només els noms i alguns detalls. Tot i tenir arrels índies, les adaptacions occidentals n’han modificat força la mecànica i l’aparença, allunyant-se de la forma original del pachisi — un joc de taula tradicional àmpliament difós a l’Índia durant segles.
A més a més, el ludo no només s’ha expandit a Occident, sinó també a Orient. Per exemple, és molt popular al Vietnam, on es coneix com a Cờ cá ngựa (“Joc dels cavallets de mar”), i a la cultura xinesa existeix un joc similar anomenat 飞行棋 (“Escacs voladors”), on les fitxes es mouen per un tauler en forma de creu i poden “volar” per caselles especials.
Curiositats
- El ludo prové del joc indi antic pachisi, que té més de mil cinc-cents anys d’història. Ja s’hi jugava en temps de l’imperi Gupta, cap al segle VI dC. En són testimoni els taulers de pedra esculpits que encara es conserven a les terrasses del fort d’Agra, a l’Índia.
- A la versió original, en lloc de daus s’utilitzaven conquilles (cauris) o bastonets especials llençats a terra. El nombre de cares cap per amunt determinava els moviments.
- L’emperador Akbar I el Gran (segle XVI, dinastia Mogol) estimava tant el pachisi que hi jugava en un gran tauler de pedra amb fitxes vives — servents que es movien en lloc de les fitxes.
- A algunes escoles de l’Índia i Nigèria, el ludo forma part dels jocs recomanats durant l’hora del pati.
- A determinades escoles de Bangladesh i el Pakistan, el joc es va prohibir temporalment perquè provocava baralles entre alumnes o feien campana per jugar-hi.
N’hi ha prou amb jugar-hi una sola vegada per entendre que el ludo uneix, diverteix i ofereix emoció, diversió i el gust de la victòria!